1. |
La reina del barri xino
04:14
|
|||
|
La Reina del barrio xino
Barri de foscos carrers,
on la nit té més llum que al matí,
de personatges curiosos
intentant sempre de tocar el cel.
On l’alegria i el joc,
on la vida està a prop de la mort,
aquesta és la fama que té,
com altres barris baixos d'arreu.
I és que el districte V ha estat
des de sempre un lloc d’inspiració,
gana de literatura, fam de poetes, pintors.
I si un no vigila s’hi queda,
doncs té un encanteri, una màgia especial,
com li va passar a la noia: María de la Paz Guerrero de Molina.
Ella era de casa bona,
d’apreciable, d’alta educació,
jove tocava el piano,
encara que llengües parlava millor.
Un dia es va apropar al barri,
atreta de sentir els rumors,
i des de llavors i per sempre
va decidir no sortir més al món.
Diuen que jove i bonica,
deixava el seu cos, s’entregava a tothom,
per disposar-lo una estona,
cinc pessetes en seria el seu cost.
Entre els mercats i les rifes
robava les joies per poder ensenyar,
vint cicatrius en el cos,
molts anys va haver d'aprendre a portar.
Xarol, perfum, pintallavis, cotó fluix.
Molts la tractaven de boja
i d'altres li tenien por,
i va esdevenir-se famosa,
perquè era font d’inspiració,
li van dedicar mil comèdies
als teatres del gran Paral·lel.
La reina del Barrio Xino,
des de llavors aquest era el seu nom.
Diuen, després de la guerra,
encara aniria perduda ambulant
pels grisos carrers d’aquest
barri arrossegant decrèpita solitud,
amb molta misèria i malalta,
a més de tenir tot el cos envellit,
fins que va arribar aquell dia que
ella va deixar de ser algú.
Deia que el vici no es cura i que
estava malalta sense més remei,
fer-se dolor, torturar-se,
buscant l’emoció en qualsevol moment.
Deia que era casa seva
i no sortiria mai més fora al món,
que voler marxar del Xino és tenir-li por a la mort.
|
||||
2. |
Blanc i negre
03:09
|
|||
|
Blanc i negre
En aquesta foto es veu un carrer,
sobre una vorera hi ha homes amb barret.
El sol ve de cara, les ombres es fan grans,
semblen el reflex de maniquins ballant.
A dalt a l’esquerra una casa de l’Eixample hi ha,
amb una tribuna que es presumeix a la ciutat,
i a baix al carrer, brilla un cotxe dels cinquanta que
amb un autobús treuen més plom que mai.
Dotze per vint, un brillant granulat,
blanc i negre en paper,
la memòria en 2D.
Al mirar la imatge els ulls al centre van,
un home camina, s’està allunyant de l’ocular,
i a la seva esquerra un personatge que de cara va,
porta americana, les mànigues li cauen grans.
I a la seva dreta, una porta, un toldo, deu ser un bar
d’aquests que et conviden a conversa amb cafè al paladar.
Darrera el perfil d’una església enmig de la ciutat,
de campanades mudes, sembla que ningú li faci cas.
I també es veuen més homes divagant per la ciutat,
i caminen en mil direccions, a saber què estan pensant.
I en el fons de tot, un cel brillant filtrat pel fum i la humitat,
és la llum del sol que baixa, potser puja, mai ningú ho sabrà.
|
||||
3. |
Mañana de ayer, de hoy
03:04
|
|||
|
Mañana de ayer, de hoy
Es la lluvia sobre el mar.
En la abierta ventana,
contemplándola, descansas
la sien en el cristal.
Imagen de unos segundos,
quieto en el contraluz
tu cuerpo distinto, aún
de la noche desnudo.
Y te vuelves hacia mí,
sonriéndome. Yo pienso
en cómo ha pasado el tiempo,
y yo te recuerdo así.
|
||||
4. |
Mudances
03:33
|
|||
|
Mudances
Imagina el rebedor, llum a l’entrada,
càlida et convida que tu passis a casa,
llavors et treus l’abric i et poses descalça,
veuràs pel passadís un parell d’aquests quadres.
Allà potser el millor és posar-hi plantes,
que estiguin ben tranquil•les, que no s’olorin massa.
La finestra del costat, s’hi veurà l’Eixample,
que s’il•luminarà quan el sol ja s’amaga.
Les cortines del meu pare, aquí també hi caben,
faran un bon contrast amb les tovalles de cotó.
I arribes al menjador, ja és mitja tarda,
el sol entra de cara, i un sofà verd s’escalfa.
I en el sostre hi posarem, una làmpara baixa,
el mirall va darrera que faci l’espai ample.
I al costat del finestral hi ha un prestatge alt,
potser aquí, potser allà, o potser farà nosa.
I restauraré una taula que lo antic sempre escalfa,
la pintarem de blau d’aquell que tan t’agrada.
Des de fora sentirem un ocell en aquell arbre,
que cantarà els matins, segur farà com:
cococococo cococo...
I ens observa quan t’abraço i no es mou.
I en el bany hi posarem fotos enganxades,
de festes dels noranta, fins les sis ens quedàvem.
Les parets, nova pintura, un to clar és agradable.
Pensarem quin color, el blanc ja no em fa mandra.
I arribaré a les set, amb l’hola de sempre,
xiulant al rebedor esperant la resposta,
i mentre tu acabes la feina la cuina es prepara,
la cerveseta avisa que el sopar ja és a taula,
i una música calma amb la llum abaixada
farà del quotidià un moment envejable i especial.
I en el barri s’està bé, segur que t’agrada,
hi ha obert un quiosc just davant de casa.
I a la plaça del costat hi ha un sol molt amable,
llegirem el diari els matins del dissabte
de cafè i una pasta i el teu crucigrama,
i una pilota blanca que els nens et demanen.
I quan marxem fora uns dies, a algun veí de casa,
li deixem les claus perquè ens regui les plantes.
I quan tornem a la casa pugem les persianes
i tu recordaràs que com a casa no hi ha res.
|
||||
5. |
Color
02:48
|
|||
|
Color
Blanco, el color que recuerda a una flor,
verde me gusta también,
pero mas el color de la brasa amarilla gritando calor,
rojiza también.
Negro del cielo de estrellas
que dio aquel verano de azules también,
y el gris fue mejor, y aquel lila del jersey de otoño
cuando yo era un niño mi cuello cubrió.
Paraguas de muchos colores andando a través,
pintaban calles y tomaron color.
Y estaba la ropa tendida mojada también
vistiendo los terrados fríos de sol.
Rojo de arena de playas exóticas,
fucsia que pintas muy bien las plantas de olor,
y un naranja que reina aquel horizonte que abandona el sol.
Rosa que tiñe el helado de copa,
tiñe también el marrón de trufa a granel,
y un violeta que enseñan corales de mar, difícil de ver…
|
||||
6. |
Descalç 2
02:34
|
|||
|
Descalç 2
La misèria a la ciutat en aquest temps es fa molt visible.
Als carrers més cèntrics de la Barcelona vella,
a la Ribera i al Districte V, els desemparats
deixen els seus cossos a l’abandó, a la deixadesa absoluta.
La gran indústria de la delinqüència
s’ha instal•lat dins el millor marc possible.
Sí, la ciutat es veu desbordada per la misèria i l’infortuni.
Mercat, gent cridant, fred, gat famèlic, soroll,
molta picaresca, oblit, humit, malalt, vell avorrit,
nits al cel, policia escanyolit, sort, velles,
dones que posen la mà, nens rient,
una perruca bruta, peles de ceba per terra,
vell menjant cacauets, obrers a primera hora del matí,
una comissaria trista, i a terra un cartell d’un concert amb una il·lustració que imita sense vergonya a Toulouse-Lautrec,
pisos sense sol, sense llum, sense espai
i un gran crit d’eufòria.
Descalç caminava, sobre un terra fred,
l’atzar l’esperava, l’esperança també.
No puedes volver hacia atrás porque la vida camina hacia ti,
tendrás que seguir y luchar, en el azar confío menos que en ti,
que la tierra te dará el comer,
que el amor te hará sentir muy bien,
que la fuerza la tienes en tí
y la esperanza que el resto te dé.
Sonríe y abre el corazón ante las cosas que están por venir,
no olvides que tu estás aquí para algo más que por sobrevivir,
que la tierra te dará el comer,
que el amor te hará sentir muy bien,
que la fuerza la tienes en tí
y la esperanza que el resto te dé.
Descalç caminava tot sol,
per sobre un terra que era fred.
L’atzar l’espera, l’esperança també.
|
||||
7. |
Sácate la ternura
03:26
|
|||
|
Sácate la ternura
Sácate la ternura de encima,
avisa cuando estés,
dime cuando estés,
para que pueda ver tu sonrisa risita,
una y otra vez, caramelo de miel.
Muévete en la luz amarilla,
cuento hasta diez,
impaciente de ver,
que sólo veo el movimiento de sabana tibias,
veo el movimiento que esquivan tus pies.
Anda ríete con tu boca felina,
sácate la prenda que te queda bien,
y luego tócate los brazos con uñas de gata,
saca las patitas al tejado de zinc.
Ábreme el olor de tu cuello,
anda véndeme tu secreto también,
desnúdate exhíbete con tu tímido gesto,
jugaré y jugaré, que te compro el placer.
Vuélveme a mover tu colita pantera,
anda imprégname también
con tu rosa en la piel, tu calor, tu sudor,
modifica el respiro que aprendió
y olvidó tu latido una vez.
Y esa vez, sin saber,
me enseñaste tan lenta,
con la vela que quema silenciosa también,
que observó, espió tan furtiva
esta mezcla de tu cuerpo,
mi ropa, tu agua, mi sed.
|
||||
8. |
La criolla
03:58
|
|||
|
La Criolla
El sol va de baixada, el mercat plega el torn,
el barri tanca el dia, la nit s’obre del tot.
Noctàmbuls ja vesteixen perfums de seducció,
ja s’obre la Criolla, a tremolar tothom.
Ja arriba la gentada, a dins van entrant tothom,
comença l’espectacle, el tango, el fum i l’alcohol.
Des del carrer se senten l’eufòria, els crits de tots,
obrim la porta, entrem-hi, a veure què s’hi cou:
De repent, una mirada ens escalfa la cara del fred,
i una mà repleta de joies fa el gest,
ens convida a que ens hi endinsem.
Somrient una dama ens saluda oferint un cigarret,
i el cambrer de la barra ens declara content:
oh benvinguts, passeu, passeu!
I al passar, la festa ens atrapa,
el soroll i les llums ens abracen del tot,
i veiem a la pista de ball com parelles
remouen el cul al compàs.
I sentim com els músics darrera,
esgotats esbufeguen els seus clarinets,
que entre el fum, la suor i la brutícia
és més fàcil fumar, respirar costa més.
Invertits gesticulen els llavis mentre parlen,
però sembla que s’envien petons,
mentre un home semblant a un pirata,
es dedica a somriure mentre ho magreja tot.
Transformistes de curta faldilla
presumeixen perruques davant dels clients.
Estrangers, soldats i toreros,
tots drets a la barra, got a got van bevent.
Periodistes, burgesos, polítics,
obrers tararegen aquesta cançó,
i els demés tots són gent ben honrada,
que demanen, supliquen luxúria i amor.
I els demés tots són gent ben honrada,
que demanen, supliquen luxúria i amor.
|
||||
9. |
Pa torrat
02:57
|
|||
|
Pa torrat
Quan el got està mig ple també està mig buit.
Qui només fa que parlar la gent no l’escolta.
Un no aprecia el que té fins que ja no ho té.
Tinc els dits tan congelats que sento com es cremen.
El que ordena el seu espai té el cap desordenat.
Has dormit tot el matí per això estàs tan cansada.
Qui no para de plorar poca pena fa.
I és que el pa si és congelat està més bo torrat.
El sentit comú és el menys comú dels sentits.
I les úniques veritats sempre són mentida.
Diuen que el plaer està tan a prop del dolor.
I el que té pressa sap que és millor anar amb calma.
Quantes més coses un sap més sap que no sap res.
Si se’t resseca la pell no l’hidratis amb aigua.
Simpatia en excés té molt mala llet.
I és que el pa si és congelat està més bo torrat.
I és que el pa si és congelat està més bo torrat.
|
||||
10. |
Descalç 1
03:18
|
|||
|
Descalç 1
Va haver de deixar la professió de carterista als 45 anys per obesitat, perquè li complicava molt les operacions. Però la seva passió per la picaresca no parava, i la va reconduir fundant, en un discret piset de Gràcia, una escola de carteristes, d'allà sortirien lo millor de la ratoneria de Barcelona... A nens desemparats sense nom, els oferiria protecció i sortida, els educaria i els donaria una oportunitat a l’esperança, com van fer una vegada amb ell, quan caminava descalç sobre un terra fred, molt fred...
Descalç sobre un terra molt fred va caminant.
Trinxeraires, aquests nanos que començaven el seu camí pel món sols, sense pares, en reformatoris o asils. Quan no eren ni adolescents s’escapaven, perquè estaven tips... buscaven un món més amable, però després sortien i es trobaven una situació molt més difícil de la que es pensaven.
|
||||
11. |
||||
|
Aquest conte no ha acabat
Aquesta planta baixa va ser un petit taller,
teixits de tota mena s’hi podien fer.
Hi treballaven tants que no hi feia fred,
però quan era estiu la calor era asfixiant.
I quan va morir l’amo el taller el van tancar,
i el comprà un barber, que era un vell immigrat,
era polit i prim, xiulava molt alt
i tenia fama de dolç afaitant.
I un dia un client seu l’espai va comprar,
mueblé de prestigi es convertí aviat,
allà s’hi celebraven nits d’amor discret,
tothom hi repetia, s’hi sentia bé.
Més tard durant la guerra una bomba esclatà,
l’espai quedà en runa i va estar temps tancat.
Per fí un carnisser el va recuperar,
l’acompanyava un lloro que els fills haurien d’heretar.
Van ser més de trenta anys de saga familiar,
la gent anava pel lloro més que per la carn.
Més tard quan l’animal decidí plegar,
un magrebí oportú va llogar el local.
Aquest cop era un súper, sempre era obert,
l’home hi treballava, molt insistent,
però al cap de cinc anys, una empresa arribà
amb el preu que oferien no es podien negar.
Aquests hi venen moda, roba sobretot,
la música amb volum, sembla ser ven millor,
a dins és clavat al que hi ha a Istambul
i a l’entrar l’aire calent s’esbufega damunt teu.
En resum, un dia aquí s’hi treballà el textil
i avui, 100 anys més tard, aquest sector ha tornat,
que no passi cap gat, que el conte no ha acabat,
a saber com és la roba, com serem d'aquí a cent anys.
Quan el vent bufa el temps,
perquè el temps mou el vent,
potser el vent borra el temps,
doncs el temps corre el vent,
i és que el vent canvia el temps,
com que el temps gira el vent,
si és que el vent sent el temps,
o si el temps viu al vent.
|
||||
Andreu Rifé Barcelona, Spain
Apart de músic, Andreu Rifé és actor de cinema, teatre i televisió.
La seva obra musical es manifestà al
mercat discogràfic amb “Terròs!” (Discmedi, 2008), “Roba’m la cartera” (2010). Ambdós àlbums foren presentats en llenguatge teatral dins el cartell barceloní desenvolupant, d’aquesta manera, les seves dues facetes alhora: la d’actor i la de músic.
... more
If you like Andreu Rifé, you may also like:
Touched by the Stuff
by Motorists
Toronto rivals San Francisco as the North American capital of jangle pop as evidenced by this new record of sunny jams from the Motorists.
go to album
Blissfully narcotic dream-pop inspired by real dreams.
go to album
Brijean are back! Uptempo space disco grooves dusted with soul and R&B on the duo’s latest masterpiece.
go to album
Guitars sparkle like distant constellations on the latest from Scythe, who delivers dazzling space rock on their latest LP.
go to album
Io tu il loro
by Klaus Johann Grobe
Pivoting from German to English, disco to soft rock, the groovy Swiss duo branch out on their first album in six years.
go to album
Orchid Underneath
by Jane Paknia
featured on Bandcamp Radio Mar 26, 2024
go to album
Eccentric pop that connects the dots between progressive ambient and warped video game soundtracks can only be called truly psychedelic.
go to album
