/
  • Streaming + Download

    Includes unlimited streaming via the free Bandcamp app, plus high-quality download in MP3, FLAC and more.
    Purchasable with gift card

      €7 EUR  or more

     

1.
03:30
Lo Delta Jo he conegut aquell Delta quan no existia el progrés, sense tractors ni herbicides, del que ara hi ha res de res. Les carreteres de terra al ploure es feien de fang, i per això es feia pel riu lo transport, lo més important. Tant lo plantar com birvar tot ho feien amb les mans, i segaven amb la falç, descalços i sense guants. No els calia més exercici, ja estaven exercitats, i els aliments que menjaven no estaven contaminats. Per a treballar la terra ho feien els animals, i la energia sortia de productes vegetals. Des que plantaven l’arròs fins el moment de segar, l’arrossar amb un pam d’aigua, mai no calia eixugar. Per tant tot lo Delta era un criador gran de peix, la gran explosió de vida on tot hi abunda i neix. De masies i barraques els camps estaven poblats. Ara tothom viu als pobles i semblen masos robats. Ara amb la tecnologia lo Delta molt ha canviat, s’acaba lo peix, els arbres, i d’esforç tampoc se’n fa cap. No hi queda teixit social, poca solidaritat, en canvi hi ha carreteres, cotxes en velocitat. Compareu i analitzeu, pel que mi fa, ho tinc molt clar, he vist les dues etapes, la passada em va encantar.
2.
Arròs, col i fesols En temps de gana i misèria, tant si vols com si no vols, tothom menjava sempre plat d'arròs, col i fesols. Era el que més es feia, conegut per la gent, i molts per valentia li deien el plat calent. Segur molt alimenta perquè menjant-lo aspriu, ens va ajudar a aguantar igual d’hivern que d’estiu. Posaré la recepta d’un menjar tan menjat, que quedi ben escrit i no es quedi oblidat. Arròs, col i fesols, o fesols, arròs i col; se li diu de les dues maneres, cadascú ho diu com ho vol. Primer es couen los fesols, conjuntament amb lo tall, després es fa lo sufregit, col, ceba, tomata i all. Llavors es fica junt i quan vull un momentet es posa un poquet d’arròs, perquè ha de quedar caldoset. I sobretot la baldana tampoc mai ha de faltar, es fica abans de treure’l perquè cuita ja ho està. Són plats que venen donats per una gran realitat, ingredients a l’abast, alimenta, és bo i barat. Les coses són senzilles, la història ens ho ha explicat, cada regió lo típic, cada indret ho ha demostrat. Si tens sempre això en compte i no et vols equivocar, demana lo plat típic allí on et puguis trobar. Aquí al Delta tenim l’arròs, col i fesols, segur t’agradarà tant si ho vols com si no ho vols.
3.
04:21
Les mans Què seria dels humans si no tinguéssim les mans? La qüestió és molt delicada i està plena de paranys. Les mans ens ajuden sempre a fer tot el que sentim, des de les coses boniques fins l’extorsió i el crim. Fins i tot els cecs sotmesos a una foscor permanent, tocant amb les mans les coses donen la llum a la ment. I els pintors que, amb les mans, són capaços d’expressar tot allò que amb la ment es poden imaginar. També estan els sordmuts que ells no poden parlar, però gràcies a les mans es poden comunicar. Cirurgians de tot el món, sempre gràcies a les mans, en salven milions de vides, tant de petits com de grans. Indescriptible se’m fa quan penso musicalment perquè amb les mans es toquen tota mena d’instruments. Es percep allò més gran si es tracta d’acariciar; les mans són tant receptives que no fa falta parlar. Amb les mans es fan vaixells, els cotxes i els avions. També construïm les fàbriques i totes les construccions. Amb les mans ens saludem, inclús signem un tracte. Amb les mans apallissem el que és molt incorrecte Amb les mans ens la casquem quan no tenim més remei, les dones no estan sempre per a servir-te com un rei. Aquestes mans que ens permeten tantes possibilitats, ens han fet cobdiciosos que estem com endiosats. Exterminen les espècies, destrueixen el medi ambient, les mans són meravelloses però falta enteniment. Cap espècies és com nosaltres, no tenen les nostres mans. Si natros no les tinguéssim seriem molt més humans.
4.
05:18
Poema d'amor Segons com lo temps val molt, segons com viure és pesat. Val molt més un moment amb tu que tota una eternitat. Si l’amor que sento per tu jo el pogués convertir en llum, no es faria mai més de nit i el sol es fondria en fum. I per favor et pregaré que no m’abandonis mai, sense tu sóc com les canyes que baixen pel riu avall. L’emoció que jo tinc per tu té gust d'esperança, il·lusió, també té el tast de passió que per el sexe és millor. I és que et tinc en l’ànima endins, tu l’has fet profunda i tan gran, que no crec hi hagi cap déu tan immens com el meu cant.
5.
04:25
Lo temor “Lo temor guarda la vinya” diu la dita del pagès. La gent que viu amb temor crec que són molt desgraciats, viuen sense el present viure, se senten amenaçats. Amb temor s’acaba el seny, no hi ha espai de reflexió, doncs perquè tan sols impera aquesta mala condició. La gent que viu amb temor segur que mai farà res, fins i tot allò a favor ho veu sempre del revés. La por és allò tan dolent que ja hauria desterrat que ningú mai en tingués per viure amb dignitat. Però quan la por s’allunya, s’esfuma, el que l’home fa és lluitar per aconseguir el que vol, per avui i per demà. Perquè qui no té por fa la guitza, molt molesta al dictador, i mira sempre el futur per a crear un món millor. De la por si se'n serveixen aquells que són opressors, les màfies de tot arreu, religions i dictadors. Els amos dels grans imperis, com més grans més temor fan, per controlar el poder sempre estan amenaçant.
6.
02:56
Els peus Els peus són la base on tots ens recolzem, i tant importants que són però sempre els menyspreem. També diem que fan pudor doncs malament els calcem. Taló prim i llarg el peu tanca apretat, doncs la moda mai no mira la comoditat. Com que el que importa és presumir, el peu és sacrificat. I a tot arreu sempre ens han transportat. En gel i en neu, patinem, i en l’aigua nedem mil modalitats. Hem explorat el món de dalt a baix, ens han permès de pujar als cims més alts i trepitjar molts més camins. I com que portem el peu sempre calçat, està més atrofiat i també molt embobat. Ara això ja no és com abans, el peu no sap avisar. Els peus els comparo amb el món proletariat, pateixen portant el pes però mai ningú els hi fot cas. Tot i que són tan importants, d'agraïment no en fem cap.
7.
Lo nostre riu El riu Ebre és dels més grans de tots els que hi ha al país, és per això que se’n abusa, se’n fa un ús malaltís per les mans del egoisme, sense prevenir de res. A la llarga ens quedarem sense riu per sempre més. L’aigua és la vida de tot i no s’ha de consentir que sigui pels preferits, ells es volen enriquir. L’aigua no és per els capricis, tampoc serveix per jugar, hem de tenir la consciència que no l’hem de malgastar. Plans parcials constantment neixen de caire especulatiu, i per fer-los funcionar tots volen l’aigua del riu. El projecte Terra Mítica, i també Marina d’Or, aquests i també molts d’altres són un cop de puny al cor. Demano a autoritats i a tots en general, us prego que aquest riu no li feu ja més mal. A ell li devem moltíssim els qui som d’aquí. És gràcies al riu Ebre que ens ha fet així. Abans quan l’home vivia més d’acord al medi ambient, l’aire es notava més net, l’aigua molt més transparent. Si ja ens carreguem el mar que és tan abundant i gran, llavors com acabarà el riu que és insignificant? Clavegueres de molts pobles i més d'una capital, l’Ascó 1 i l’Ascó 2 tots ells li fa molt de mal. I la Generalitat va dir que es podrà navegar, i el que hauria d'haver fet és el riu recuperar. Si Barcelona té set és que l’hem fet massa gran, i ara tots a corre cuita vinga a xuclar-nos la sang. I els governs irresponsables els que avui estan manant, en lloc de sanejar els rius, inverteixen en l’OTAN.
8.
65 anys i jo Ara en faig 65, és un dia assenyalat, l’horitzó semblava lluny però finalment ha arribat. Perquè el temps no hi ha qui el pari, per això és un fet consumat el que igualment et fa por com et creus afortunat. A mi mai m’ha obsessionat arribar a ser jubilat, he disfrutat treballant molt més que estant parat. I és em sento amb molta sort i us dic perquè ho veig així: tinc salut, enteniment i prou per no patir, per gaudir la llibertat que he conquerit, i en tots els sentits no viure reprimit. Sé que visc l’última etapa, ho tinc present, però tampoc hi ha fronteres mentre funcioni la ment. Si em comparo amb mons pares, que ells no van tenir mai res, van patir molt més que jo i es mereixien molt més. Perquè si hi ha una altra cosa que tampoc no està gens mal, i és que sense treballar em pagaran lo jornal. Sigui com sigui endavant, no vull mirar el passat, mirar enrere és de vell i jo em sento molt capaç, capaç de fer no sé el què, crearé i pescaré, com que moure’t sempre és vida, segur que no pararé.
9.
La matança del porc La matança del porc ve de temps immemorial, el dia de la festa la gent es curava de tot mal. Tota la carn que se’n treia era de qualitat, menjar-ne amb moderació, de mal no en fa cap. El compràvem de petit, inclús un any abans, i els productes que ell menjava eren naturals i sans. També tenia un corral gran amb palla per a dormir, podia furgar i jugar, innocent del seu destí. En el moment de matar el porc, sempre teníem dos sentiments: doncs l’animal ens feia pena, mentre el menjar ens feia contents. Aquell que s’ho pugui permetre, i vulgui seguir el meu consell, que mati a l’any un bon tosino si pot criar-se’l a gust d’ell. El dia del sacrifici, tot ben preparat, s’amarrava l’animal i a l’instant és degollat. Després de net i afeitat tocava trossejar, i començava la festa, tot és per a menjar. Si la mandonguera és bona et passes l’any menjant, ella sap bones maneres de com conservar la carn, botifarres de tres classes pots elaborar, cansalada, llom, pernil, ossos pots aprofitar. La festa ja no és legal, diu l’administració, perquè segons sanitat ha d’anar a l’escorxador. El sistema i el progrés ho tenen controlat, la tradició ja no compte quan intervé sanitat. Ha volgut deixar que la competitivitat sigui molt més important que el produir de qualitat, i a més quan venen productes volen enganyar, els comparen més que mai al producte casolà.
10.
04:32
La barraca Aquí a les Terres del Delta, dels primers pobladors, qui no es feia una barraca és perquè se’n feia dos. Una per les persones i l’altre pels animals, i així anaven treballant fent dels erms, arrossars. La barraca sempre ha estat sinònim de certa pobresa i humilitat, però els que hi viuen satisfets es senten per la gran riquesa que han generat. Sobretot no hi poseu excessos, res d’escales i menys ascensor. No hi fa el cas que tampoc hi hagin joies, tan sols comprensió, a més de molt d’amor. No hi fa el cas que tampoc hi hagin joies, tan sols comprensió, a més de molt d’amor. I dic que me n’alegro, i dic em sento molt dignament satisfet, que a un tema tan nostre, de fa tants anys, he posat el meu petit granet. És un art que quasi es perd, s’ha de conservar, perquè mai se sap la vida quantes voltes pot donar. La nostra cultura no s’ha d’oblidar. La barraca és molt senzilla, a l’estiu és fresca i a l’hivern tíbia, és recollida i molt íntima, i, si es fa bé, és cosa fina. A la nit per a dormir hi ha una gran tranquil•litat, hi ha sorolls de la natura, però de les persones no n’hi ha cap. La barraca està col•locada dins el seu propi medi ambient. Té una estampa que és tan bonica, a més no hi ha dubte és del tot diferent. Per construir-la mitjans pocs n’hi havia, per això s’ha usat el que a prop està, com la brossa, el cordill, i les tatxes, també puntals, palla, canyes i fang. Però, per sobre de tot, imaginació, així és com les barraques es fan.
11.
12.
Mon pare i ma mare Del que a mi em van fer mons pares res més es pot demanar, a més de donar-me vida, em van educar, ensenyar. De col·legis pocs n'hi havia, per tant ells van assumir de quina forma, manera m’havien de criar a mi. Ell partia de la base des d’un gran sentit comú: el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú. Quan anava jo a comprar diners no em podia donar, però quan deia que era el seu fill sols calia carregar. Per a mi té un gran valor l’essència que m’han deixat, ensenyar-me a ser persona, afrontar adversitats, per millorar-te en la vida, posar-hi gran voluntat, que de miracles no n'hi ha, los miracles ja han passat. De miracles no n'hi ha, de miracles no n'hi ha, los miracles ja han passat. De ma mare jo agraeixo el molt bé que em va cuidar, en aquells anys de postguerra jo tres n'hi vaig mamar. Em va estimar immensament, m’ho tenia tot apunt; lo menjar, la roba neta i mai se n'anava lluny. A vegades em cansava del seu comportament, m’organitzava la vida i m’ho prenia malament. Però ara la trobo a faltar perquè mai més m’ha passat; amor com el de mare mai n'he trobat cap.

about

Andreu Rifé posa música a la poesia de David Monllau, un clar testimoni d'una generació i un territori que perduren davant d'un present cada cop més canviant. Els dotze poemes musicats tracten tan de temàtiques locals, pròpies de la vida del Delta de l’Ebre, com de reflexions més universals.

La particularitat d'aquest projecte es troba en el contrast dels dos autors, no només de diferents generacions, sinó també de cultures i orígens molt llunyans. De la trobada espontània d'aquestes dues sensibilitats neix una obra sincera i especialment genuïna. “Terròs!” per tant, fa conviure, entre la música i la poesia, dues maneres d'entendre el món, donant lloc a una única mirada sobre la vida i els seus valors.

Les poesies d'en Monllau, amb la música d'en Rifé, serveixen de guia per un viatge al passat, el trajecte del qual ens convida a reflexionar sobre temes com l’amor, el territori o d'altres qüestions més universals.

credits

released January 15, 2009

Veu i piano: ANDREU RIFÉ
Guitarres, mandolina, bouzouki: PAU ROMERO
Djembé, cajón, udú, pal de pluja i cors: RAÜL LORENZO
Violoncel: NÚRIA BELTRAN
Veus convidades: ARTURO GAYA i MARIONA SAGARRA

Producció musical i arranjament: ANDREU RIFÉ i PAU ROMERO

Enregistrament i mescles: ‘AIXOPLUC’ PAU ROMERO
Mastering: AIRESTUDIS

Lletra: DAVID MONLLAU
Adaptació literària: ANDREU RIFÉ

Música: ANDREU RIFÉ
Fotografia: EDUARD ARDERIU
Disseny gràfic: GEMMA ALBERICH

Management i divagament: EDUARD ARDERIU i ANDREU RIFÉ
Idea original: ANDREU RIFÉ

Agraïments: Alfonso Amorós i Sirera, Alfons de ‘Verdcel’, Assumpció Oró, Carles Garcia, Claire Guiu, Emili Manrique, ’Escola de Música Sant Gervasi’, Jordi Font, Maria Elena Maureso, Pepita i Salvador de ‘La barraca d’en Salvador’, ‘Transportes Alonso’ i Xindes

Discogràfica: DISCMEDI, S.A.

license

all rights reserved

tags

about

Andreu Rifé Barcelona, Spain

Apart de músic, Andreu Rifé és actor de cinema, teatre i televisió.
La seva obra musical es manifestà al mercat discogràfic amb “Terròs!” (Discmedi, 2008), “Roba’m la cartera” (2010). Ambdós àlbums foren presentats en llenguatge teatral dins el cartell barceloní desenvolupant, d’aquesta manera, les seves dues facetes alhora: la d’actor i la de músic. ... more

contact / help

Contact Andreu Rifé

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Terròs!, you may also like: